Germans, aneu-vos-en en pau!

Personatges:

• Teresa: S’apropa a la seixantena, endarrere ha quedat la bellesa i la figura dels vint, el seu cos s’ha eixamplat, el seu cor i la seva ment també. Les arrugues que voltegen els seus ulls verds diuen que sempre que ha tingut l’oportunitat ha somrigut. Ha renunciat a moltes coses a canvi de viure'n en profunditat algunes altres.

Escenari:

• Església de Sant Julià: Una joia del gòtic català, amb molts bancs i pocs feligresos. Impacta pels grans vitralls pels que entren rajos de fe il•luminant un espai destinat al culte, al ritual religiós, un espai creat per promoure un recolliment espiritual, per generar un clima propici a fer una introspecció.

Es veuen els esglaons de l’ església. En el moment que repiquen les campanes apareixen Teresa i Nàdia que enfilen cap a la porta. Nàdia, més àgil, espera a Teresa cada dos passes, se la sent parlar però no se l’entén.

Teresa: Què remugues?

Nàdia: Ja t’ho imagines prou, saps de sobres què en penso de tot plegat.

Teresa: Sí,i tu el greu que em sap! No et queixis tant que ja vaig deixar que t’escapessis de la missa del Gall, acompanyar-m’hi un cop l’any no em sembla que sigui demanar tant.

Nàdia: Els mateixos motius que em van servir per escapar-me’n aleshores m’haurien de servir ara.

Teresa: Si tant sacrifici és pots tornar cap a casa, però ja sentiràs al teu pare.

Nàdia: No es tracta de si em suposa un sacrifici, és una qüestió de ser coherent amb el què penso... (sospira i mou el cap amb senyal de desaprovació) és l’últim cop que vinc.

Ja són a dalt, entren en silenci. Una esgarrifança de fred els recórrer tot el cos. S’ asseuen en un banc del final.

Capellà: Amb la desena plaga, l'Àngel exterminador assassinà tots els nadons dels egipcis, els dels jueus no patiren cap mal. El faraó, anímicament destrossat, consentí, a la fi, que els jueus poguessin sortir d'Egipte a la cerca de la terra promesa. Llavors, tota una immensa generació, sis-centes mil ànimes, segons el relat de l'Èxode, inicià la llarga marxa envers ''la terra promesa''. ''Eren uns sis-cents mil homes, sense comptar les criatures. També se'n va anar amb ells una munió de gent, enduent-se grans ramats d'ovelles i de vaques'' (12, 37-38).
A l'hora d'iniciar l'èxode, el faraó diu a Moisès i a Aaron: ''...preneu també els vostres ramats d'ovelles i de vaques, tal com volíeu '' (Èxode, 12, 32).

Veu en OFF de Nàdia: si els hebreus estaven esclavitzats, llavors no podien ésser propietaris de vaques. On s'ha vist un esclau propietari d'un ramat de vaques? Els propietaris dels ramats de vaques eren els de la classe alta; aquests propietaris tenien ramats de vaques i tenien esclaus que tenien cura dels animals. De quina manera es pot agombolar la marxa de milers de ramats d'ovelles i de milers de vaques a través del desert sense disposar d'herba ni d'aigua?

Capellà: ''La gent portava sobre les seves espatlles la massa que encara no tenia llevat i les seves pasteres embolicades amb el seus mantells. Els fills d'Israel van fer també segons el mandat d'En Moisès, i van demanar als egipcis objectes de plata, objectes d'or i vestits...Així van desposseir els egipcis'' (12, 34).

Veu en Off de Nàdia: O sigui, aquella gent que havia de fugir i que no tenia temps de coure pa es dedicaven a demanar or i plata i vestits als egipcis. No és possible fer una reconstrucció imaginària del suposat saqueig dels hebreus. Ja tens aquells 600.000 que s’havien de preparar per fugir, amb els seus ramats d'ovelles i de vaques, saquejant a sis milions d'egipcis…
No diu res dels carros ni de les cavalleries ''La gent portava sobre les seves espatlles la massa que encara no tenia llevat i les seves pasteres* embolicades amb el seus mantells'', així doncs, la gent anava a peu i que portava les seves coses a l'esquena. Ni la policia ni el jutge aconsegueixen reconstruir la situació.

Capellà: ''Quan el faraó va deixar anar el poble, Déu no el va guiar pel camí del país dels filisteus, encara que és el més curt, perquè es deia: ''Si es veia en perill de guerra, el poble podria fer-se enrere i tornar-se'n a Egipte''. Per això Déu els va desviar cap al camí del desert i de la Mar Roja. Els israelites van sortir del país d'Egipte formats en ordre de batalla.'' (13, 17-18).

Veu en OFF de Nàdia: En Jahvè proposa una ruta impossible. El camí d'anada a Palestina natural i tradicional és el que va paral·lel a la costa mediterrània. La nova ruta proposada per Jahvè és un camí sense sortida, un camí que porta a la Mar Roja. És molt inversemblant que els fugitius acceptessin com si res anar a una via morta, anar a la Mar Roja. M’imagino a Moisès fent saber als ancians una cosa així com: ''anem cap a la Mar Roja perquè en Jahvè ha planejat un dels més grans miracles de la història: ens salvarà perquè farà un camí eixut a través de la Mar Roja i tot seguit ofegarà les tropes del faraó''.
El narrador descriu els grans miracles de Jahvè, però, alhora, deixa al aire la inconsistència dels seus raonaments i de la seva estratègia sobre la fugida dels hebreus.  Segons l'autor del relat, el raonament de Déu fa així: ''Si es veia en perill de guerra, el poble podria fer-se enrere i tornar-se'n a Egipte''. Per això Déu els va desviar cap al camí del desert i de la Mar Roja''. Els hebreus no podien tornar a travessar el mar, certament, però no tenien massa dificultats per a retornar a Egipte si així ho decidien. ''Desviar cap al camí del desert'' és una proposició que no té sentit; allà a Egipte, el desert és present per tot arreu tan bon punt un surt de la vall del Nil. Per tant, s'ha de concloure que el narrador tenia poca cura respecte a les dades topogràfiques. Els israelites podien tornar a Egipte seguint la costa del golf i pujant fins a l'actual Suez.

El narrador tampoc va ser curós a l'hora de precisar un fenomen miraculós de tal magnitud; molt breument, es limita a dir: ''Moisès va estendre la mà cap al mar, i el Senyor, amb un vent fortíssim de llevant que durà tota la nit, va fer retirar el mar i el deixà eixut ''. Sembla com si l'escriptor fes un afegit realista que expliqués allò descomunal; com si donant notícia del fortíssim vent llavors el rar fenomen fos més creïble. N’hi havia prou fent valer la pura voluntat de Déu per fer el relat del miracle. Afegir que en Jahvè va provocar un vent d'una força extrema tal que partia el mar, no fa sinó afirmar una inversemblança. Segons els meteoròlegs, és impossible que un huracà aixequi muralles d'aigua immòbils, clavades al mateix lloc. Per altra banda, si s'hagués fet un huracà com el descrit, llavors el vent s'hagués emportat pels aires els hebreus i els seus ramats, així com tot l'exèrcit egipci.

I una altra inversemblança bastant escandalosa és que el faraó i la seva plana major veient el caramull de miracles que feia en Jahvè en ajut dels hebreus s'entestessin en perseguir-los. Que n'eren conscients de la intervenció d'en Jahvè ho constata el text; els egipcis veient aquells estranys fenòmens en contra seu, exclamaren: ''Fugim dels israelites! El Senyor lluita a favor seu contra Egipte!'' (14, 24).

I l'extrem de ''cosa impossible'': Quin serà l'exèrcit que vulgui avançar en mig de dues muralles de l'aigua de la mar, cosa mai vista?.

Els teòlegs apel·len a la omnipotència de Déu i a la seva inescrutabilitat per a justificar les inversemblances dels relats bíblics. Però que Déu sigui omnipotent no fa que els redactors dels relats de la Bíblia deixin d'errar, d'entrar en contradiccions o de mentir. No se sap si aquells homes que escrivien els relats bíblics eren inspirats per Déu, però pel contingut dels relats s’ha de suposar que eren ignorants i tendenciosos, i que, sovint, deixaven anar disbarats. No se saben quines són les intencions d'en Jahvè. Per no saber, tampoc se sap si n'hi ha cap de Déu. Al meu parer, tot sembla indicar que no n'hi ha, de déus. Sembla que és impossible l'existència d'una cosa anomenada Déu. Que Déu no pugui ésser conegut és la millor prova de que Déu no existeix. Per altra banda, els suposats miracles divins no són verificables per la ciència; fins ara, les anàlisis que s'han pogut realitzar de quelcom suposat miracle han donat negatiu, com fou el resultat de l'aplicació de la prova del carboni 14 al denominat ''Sant Sudari'' de la catedral de Torí. O sigui, de les desenes de milers de suposats miracles del Déu dels catòlics ni tan sols un de sol pot ésser verificat com a tal (respecte a això, En Hume va fer l'argumentació clàssica).

Passa una estona i es veu com els feligresos surten de l’ església, un parell de dones es deturen davant d’un pidolaire assegut al final de les escales. Obren els seus bolsos buscant monedes. Es congela l’escena i Nàdia es dirigeix al públic:

Nàdia: Des de petits se’ns inculca la moral cristiana. A les classes de catequesi se’ns va fer creure que la millor manera d’ acabar amb la pobresa era que les burgeses endiumenjades obrissin els seus bolsos Tous al sortir de missa i donessin quatre monedes al pobre desdentegat que pidola al costat de la porta. Un gest que tant sols serveix per rentar males consciències. Malament rai si la lluita contra la pobresa depèn de la voluntat i la generositat de les persones benestants!

És l’obligació de l’Estat com a col•lectiu ocupar-se’n, utilitzant els impostos com a eina per recaptar els diners necessaris de qui més en té de manera igualitària, obligatòria i proporcional a la renta.

Dubto que ningú es cregui que això es soluciona regalant bitllets al creixent grup de persones sense recursos, seria un pedaç que ni transformaria estructuralment la macroeconomia ni impulsaria el treball o la creació de riquesa i crearia una dependència parasitaria cap a l’estat.

L’Administració Pública ha d’invertir recursos per crear uns organismes públics que cobreixin els necessitats bàsiques de la població necessitada de forma gratuïta i eficient, però a més ha de potenciar les capacitats d’aquelles persones que reben els recursos amb beques perquè es formi i pugui accedir a llocs de treball més qualificats, amb plans estratègics que vindrien a ser el Plan E, però ben fet, i també concedint crèdits amb baix interès perquè creessin una petita empresa o negoci donant feina a més gent, la gràcia estaria en que cap banc privat intervingués en el procés, tal com s’ha fet a l’ India, fins i tot el projecte Graneen Bank va rebre el Premi Nobel de la Pau i a Veneçuela el Govern Chavista ha ajudat a crear un gran nombre de cooperatives...

Però per això calen recursos en mans del Estat, a part d’un Govern eficaç i competent amb una administració àgil i menys burocratitzada, però això em sembla que ja es demanar la Lluna... Si algú de vostès vol eradicar la pobresa que no doni diners a romaneses controlades per màfies que fan pidolar als seus fills, pagui més impostos!

Interrompent el discurs de Nàdia, sona en un telèfon la melodia de “Call you tonight” de Whitney Houston. Nàdia, amb els colors ja a la cara, obre la bossa buscant el telèfon per apagar-lo mentre diu:

Nàdia: Ostres tu, és el meu! M’he descuidat de treure’n el so abans de sortir a l’escenari. Ja em perdonaran, sóc molt despistada!

En veure qui truca, canvia de parer decidint contestar:

Nàdia: Sé que això és molt poc professional i de mala educació, però és important. Perdonin-me, serà un moment!

Una veu masculina,sensual i provocadora, a l’altra cantó del telèfon: No diguis res, tants sols escolta’m. Em frissava per trucar-te, però no volia fer-ho sense tenir tots els detalls preparats. El nostre encontre serà la causa que tot el viscut fins ara sigui anodí. Anul•la qualsevol compromís que tinguis, no estarà a l’alçada del que pot ocórrer aquesta nit. Anota en un paper la direcció que et donaré a continuació, t’ hi estaré esperant a partir de mitjanit. Rebràs un missatge amb més instruccions en la pròxima hora.

Nàdia s’apressa en treure l’ agenda i un bolígraf. Escriu la direcció en la pàgina per la que s’ha obert, hi posa el punt per trobar-la fàcilment després i ho desa amb un somriure delatador.

Els tocs intermitents indiquen que la trucada ha finalitzat. Respiració agitada, daltabaix intern. L’ha agafat desprevinguda i intenta ocultar l’ exaltació causada. Impacient escurça sense titubejar la seva presència a l’ escenari.

Nàdia: Ha sorgit un imprevist i haurem d’ interrompre la representació de l’ acte, si us plau dirigeixin-se a la sortida. Reprendrem l’obra tant aviat com ens sigui possible. Disculpin les molèsties.

Fa unes passes per sortir de l’escenari i abans de desaparèixer es gira amb un somriure burleta als llavis:

Nàdia: Germans, aneu-vos-en en pau!

*''pastera'', segons la GEC, ''Caixa rectangular amb tapa, on el flequer fa la barreja de farina, aigua, sal i llevat, per fer després el pastament a mà.

Perquè l' eternitat se'ns acaba

¿En qué lugar, en dónde, a qué deshoras me dirás que te amo?

Esto es urgente porque la eternidad se nos acaba.

Jaime Sabines

Personatges:

· Júlia: Devoradora de llibres, una lectora en diagonal, potser per això sovint té la necessitat de rellegir. És insòlita. Una mena de ventafocs, no saps mai on té la ment. Viu en un univers propi, impossible de contenir en els límits físics, on sembla que el temps pugui anar endavant, endarrere, o, fins i tot, aturar-se.

Una cortina de boira cobreix tot el teatre. Milers de flocs gèlids emblanquinen l’escenari, també els cabells de Nàdia i Júlia que caminen sota un paraigua.

És l’hora prèvia a la foscor, mitja tarda d’un dia de Febrer, quan cala el fred sense presses. Els cossos de les actrius s’arrauleixen dins l’anorac i les seves mans agraeixen les butxaques calentes. S’aturen davant d’un arbre i s’hi recolzen.

- Nàdia, mirant enyorada l'indret on s'han aturat: Recordo que vam trobar a faltar un racó així a Barcelona.

- Júlia: Jo també ho recordo. Volíem llogar un pavelló esportiu per poder cridar ben fort. (imitant-se burleta) “Hauria de ser un servei públic!”, dèiem.

Riuen nostàlgicament. Una ràfega d’aire fred les despentina. Es queden en silenci, pensatives.

- Júlia: El vent s' endu molt més que paraules.

- Nàdia, excusant-se: Em sap greu no haver vingut abans, no ho vaig saber fins ahir.

- Júlia, entre sospirs, capcota : No em veia en cor de trucar-te i dir-t’ho, tant just fa un parell de mesos que et donava la bona noticia que, per fi, tot tornava a lloc... Com ho has sabut?

- Nàdia: Tant se val qui m’ho hagi dit. La vida dona aquests tombs inesperats, és una putada! (Li agafa la mà tendrament a Júlia qui es mira el gest en silenci.)

- Júlia: No sempre són inesperats, a vegades avisen.

- Nàdia: No per això fan menys mal.

- Júlia: Tens raó, però et permeten agafar-ne consciència. Aquest no estava senyalitzat, no he pogut preparar-me, potser per això no me’n sé fer a l’ idea...

- Nàdia: L'altre dia algú em parlava de bombolles. De què bé estaria a vegades poder-se ficar dins una bombolla i aïllar-se del món, que el temps no passés, que res ens afectés... Jo, que sempre he tingut tendència a amagar el cap sota l’ala, em vaig imaginar una vida plena de bombolles, que se't van creuant en el camí, com parades de metro o marquesines on s'atura l'autobús. I cada bombolla seria una oportunitat d'amagar-se, sí, però també, i sobretot, una oportunitat de guardar moments, d'estirar el temps quan s'està bé... una drecera en moments dolents...

- Júlia: M'agrada la idea...

- Nàdia: El que no va pensar és què passaria amb la bombolla en sortir-ne...

- Júlia: Tant se val, la qüestió és que la vida no és un camí de bombolles, en tot cas un de roses amb les seves espines.

- Nàdia: I algunes fereixen fondament... Saps, al poble envegen la teva enteresa.

- Júlia, deixa anar un esbufec sarcàstic : Envegen la meva enteresa? Vaig trencar-me en mil bocins, passejava de matinada per carrers endormiscats, no tenia on anar, ni volia recordar... de fet...no gosava. Em retreuen que no sé plorar... . El que no sé és vessar llàgrimes... m'he tancat en mi mateixa, com una ombra arraulida en un racó. Passen les hores, lentes i certes. Idees, idees d'un sol moment. No se’n va la neu ni la memòria dels dies que esculpeixen totes les formes possibles de la tristesa. No se’n va el perfum ni la llum matisada de la tarda vora les roselles. S’escolen paraules-llàgrimes que ombregen el futur. La incertesa del futur nodreix encara més la fragilitat de l'ànima, aquesta teranyina de desitjos i records, aquest pou de boires noctàmbules, aquesta maleïda intermitència de les sensacions, aquest destí de somriures estripant-se...La incertesa del futur que cau a plom sobre la clepsa indefensa, ferida amb una violència inusitada, espargint pertot arreu oceans de desesperança...

La recerca d' unes paraules de consol esdevé un silenci trencat amb un tòpic.

- Nàdia: El temps tot ho cura, Júlia…

- Júlia: Depèn de què facis amb ell… Tenim l'amor, res més, contra la tirania del temps caduc, contra la mort de les cèl·lules i la impotència més cruel. L'amor, aquesta certesa del present que edifica castells sobre els llavis, que ens empeny costa amunt, que ens ajuda a passar les pàgines del calendari. L'amor i res més tenim, tenint-nos els uns als altres... Tenir molt per recordar, molt per endavant, converteix en frívol concentrar-se en el present. Acostumats a mirar horitzons infinits, aboca vertigen allò apunt d’acabar... Quan saps que les estàs fent per última vegada, totes les coses, fins les més insignificants, tenen un altre significat.

- Nàdia: Potser per això i potser, també, perquè no podem evitar sentir una mena d’atracció romàntica per tot allò que és decadent, la millor manera que trobem de, posem per cas, passejar per Venècia és, precisament, pensar que s’enfonsa.

- Júlia: Sabent o no que les fem per últim cop, hi ha coses que les hem de fer perquè, com deia Jaime Sabines, l’ eternitat se’ns acaba ... coses com... com... llegir Al-Bayati a la vora del Nil, pels carrers de Damasc, a les places de Viena...

- Nàdia: anar a Paris! Al cementiri de Montparnasse, a deixar una copa de vi sobre la tomba de Cortázar.

- Júlia: recórrer Grècia amb Kavafis i Carles Riba a la motxilla!

- Nàdia: arribar a Itaca abans que Ulisses!

- Júlia: buscar un cirerer japonès i llegir haikus, sense presses...

- Nàdia: assegurar-nos que els gats de la casa de Lorca a Granada continuen ben alimentats.

- Júlia: negar la mort de Benedetti perquè no pot ser i a més és impossible!

- Nàdia: seguir els passos d'Oscar Wilde pels carrers de Londres.

- Júlia: I els de Bram Stoker!

- Nàdia: I els de Conan Doyle!

- Júlia: no marxar mai de Lisboa perquè Pessoa no s'acaba mai.

- Nàdia: ignorar el fred de Rússia amb Anna Ajamtova i Tolstoi....

- Júlia: Marcar en un mapamundi amb xinxetes de colors on són els escriptors, les gelateries, els rius, les places, les pizzeries, els temples, els bancs on seure a descansar...

- Nàdia: Perquè l'eternitat se'ns acaba.

Fem un cafè que hem de parlar

Personatges:

• Eugeni: És el confident de Nàdia. D’ aquells personatges innocents que desvetllen tendresa, et fan sentir bé al seu costat, és senzill fer-se’n amic. Els uneix una amistat alçada compartint tardes tranquil•les amb calçat còmode, plenes de bromes i converses lleugeres, també de no tant lleugeres sota un cel estrellat d’estiu, d’ uns ciments posats anys ençà. Un bon lloc on esguardar-se dels xàfecs o disfrutar d’ un sol esplèndid.

Escenari:

• Cafeteria: Sinònim de diàlegs pausats, una invitació a retrobar-se i conversar. Un espai de temps, una vàlvula d’escapament de l’atrafegat món de les presses.

Veu en OFF d’ Eugeni: 1-Horitzontal: La debilitat d’ Aquil•les que tenen tots els teatres.

S’alça lentament el teló, com si mandregés encara, com si li calgués quelcom per desvetllar-se d’ un son plàcid i reparador.

El fil musical sona fluixet, acompanya i no molesta. Soroll de gots i tasses, la cafetera no para. La ràdio sintonitza una emissora local, alterna notícies, anuncis, informació meteorològica i música. A l’ inici de l’escena sona Converses de cafè d’ Els Pets.

La decoració fa d’ aquesta cafeteria un lloc càlid i acollidor, els clients s’hi endinsen, sense mapa, desempolvat-se el nas i guiant-se per l’olfacte, per l’aroma del cafè que també arriba als espectadors de les primeres files.

S’obre la porta i entra Eugeni. Una ràfega d’aire fred fa estremir la senyora de la primera taula que seu amb el seu nét. Sobre la taula una tassa amb un descafeïnat de màquina, un Cacaolat calent i una història d’èpoques passades.

Eugeni avança cap a una taula, de camí agafa un diari per amenitzar l’espera. Bolígraf en mà, es detura a les pàgines ocres. Un petit plaer sense colesterol. La facilitat per jugar amb els mots, els dobles sentits i els anagrames de Màrius Serra l’ encandilen.

Veu en OFF d’Eugeni: 2- Horitzontal: Quan no serveix, deixa de treballar...

Apareix el cambrer acostant-s’hi entre el laberint de taules.

Cambrer: Què voldràs?

Eugeni: Un cafè amb llet i un croissant de xocolata, si us plau.

El cambrer es retira i Nàdia apareix per la porta, s’acosta a la taula d’Eugeni qui no l’ha vist.

Eugeni, xiuxiuejant: 3- Horitzontal: fàcil de trencar amb una mossegada...6 lletres...

Nàdia, tot treient-se la jaqueta diu amb un somriure: dejuni?

Eugeni, aixecant el cap: És possible! Bon dia, eh?

Nàdia: Bon dia! Em sorprèn tanta concentració de bon matí!

Eugeni, amb to irònic: A veure si la saps aquesta: les últimes en despertar i les primeres en arribar tard!

Nàdia,riu: Encara no t’han servit, no deu fer gaire que hi ets tampoc. Què més diu en Màrius?

Eugeni: 4- Horitzontal: mig pòquer.

La taula del fons, allunyada de les finestres, esguarda de mirades curioses una parella que endolceix el cafè fet a foc lent, l’ assaboreixen a petits glops i cada un els accelera la sang de les venes.

Eugeni: 5- Horitzontal: Pot ser d’ equilibri o de pa i si és lliure consumiràs quant vulguis.

A la barra, un noi inicia el seu ritual quotidià. La cafeïna el disposa a obrir les pàgines que impacients l’esperen. Es pren un cafè amb lletres, les del Público, tot prenent consciència del món després de la nit.

Entra un home i s’asseu al tamboret del seu costat. Un titella dels horaris que s’ha de conformar amb un cafè ràpid per arribar a temps a l’ oficina. Cada matí hi acudeix en busca del virtuós elixir de la productivitat.

Nàdia: 6-horitzontal: Pot ser seca, orgànica o no estar escrita. Quatre lletres...

Eugeni: Llei, allò que ningú s’hauria de saltar, tu tampoc!

Nàdia: Ho sé i ja ho estic pagant, quan vaig cometre l’ infracció era conscient que una acció temerària com aquella em comportaria una penalització, però és una mesura exagerada!

Eugeni : No és la primera relliscada que tens. Ho poden comprovar, tenen accés al teu historial.

Nàdia: Sí, i si ho fan s’adonaran que aquestes faltes no són més que casos aïllats. Si repartim aquestes amonestacions entre el temps que fa que tinc carnet, veuran que la puntuació que en resulta és irrisòria i en cap cas constitueix una pauta de comportament delictiu!

L’ expressió de l’àvia muda cap a preocupació al sentir-los, intenta distreure el nét perquè no segueixi escoltant la conversa. Sembla que dubti un instant, però finalment decideix que és hora d'alçar-se i marxar.

Nàdia: Què vols? En els temps que corren, una s'ha d'agafar a aquells plaers que proporcionen un gaudir més extrem, aïllar-se de tanta banalitat i fruir amb allò que veritablement et fa sentir viva! Controlar la velocitat accelerant i frenant segons convingui, deixar-se portar pet tots els paisatges que pots arribar a conèixer...

Si sabessin la de coses que he sentit, quantes vegades m'he emocionat, m'he fet petita i gegant, m'he esborronat, llegint, ahir no m'haguessin retirat el carnet de préstec per haver-me saltat la data de retorn un miserable mes!!

Fa una pausa per tranquil·litzar-se. Aprofita per acabar-se el cafè i fer baixar d'un glop l' indignació.

Nàdia: T'has fixat en la cara de la dona mentre ens escoltava? He tingut la sensació que suposava que parlàvem d' una altra cosa.

Eugeni: Sí,sí, una suposicó errònia. S'abusa de les suposicions i acaben sent prejudicis.

Nàdia: És inevitable, suposem les coses perquè ho necessitem per sentir-nos segurs, ens cal justificar, explicar i entendre-ho tot. Hi ha milers de preguntes a les nostres ments que precisen resposta i som incapaços, amb la informació que tenim, de fer-ho racionalment.

Eugeni: Tots fem suposicions i, per tant, tots tenim prejudicis... qui estigui lliure de prejudicis que tiri la primera pedra! No hauríem de basar les idees i opinions en ells.

Nàdia: Voler-los eradicar inclou un gran prejudici negatiu contra seu. Tenir-ne està mal vist, però podem basar les nostres idees en una altra cosa? No és el prejudici la base del coneixement? És un pas més, inevitable i imprescindible, dins del procés de coneixement. Sense prejudici no hi ha judici possible.

Eugeni: El problema rau en que no evolucionin, que no siguin objecte de crítica.

Nàdia: Així doncs, no deixem cap prejudici sense judici!

Els dos es queden en silenci, escoltant la tornada de Menuda del Serrat, deixen que els seus ulls es perdin per la finestra, que convertida en espill els retorna la mirada, mentre s' abaixa, ara ja desvetllat, el teló.

Cap d' any

Personatges:

- Jack Daniel's. beguda elegant per antonomàsia, evoca l' imatge d' un dandy ben vestit amb una cigarreta en una mà i un got amb whisky a l' altra. Qui coneix Jack Daniel's sap que això és una simple convenció, en realitat, és un whisky amb esperit jove i molt rebel, de sabor fort i intens, amb caràcter. D' una imaginació embriagadora que crema la gola i ennuvola la ment, converteix cada gota que llisca pel paladar en un plaer sens igual.


Context:

Nit del 31 de desembre. L' any se'n va. Resten les petjades i les ombres d' aquella llum que vam ser. Dia de rituals per atraure la bona sort i de passar comptes amb un mateix.
Veu en off: "És el mite de l' etern retorn, de l'esperança en un nou començament, la gent creu que demà tot serà possible, quan l'única cosa que passa la mitjanit del 31 de desembre és el pas d' un minut en el rellotge" Chester Gillis.


S'alça el teló. L' escenari està a les fosques, uns segons més tard una llum enfoca a Nàdia. Està recolzada en una barra. Porta un vestit de nit que cobreix sentiments, que amaga debilitats. Les sabates a conjunt marcaràn el camí cap a l' inici d'un joc. Al voltant del coll una joia que, acolorida i elegant, endolceix l' aspecte excessivament seriós del negre. L' esquena, descoberta i suggerent, ben combinada amb un mig somriure, deixa lliures els versos que naveguen entre desitjos i anhels. Cada detall ben estudiat per atrapar estrelles.
Nàdia mira enrere i estripa uns relats vells disposada a escriure'n un de nou.
S'il·lumina tot l' escenari amb una llum tènue, ensems la música comença a sonar i augmenta fins a fer-se massa alta.
L' escenari s'omple de figurants. La barra en un racó, arrebossada d' una multitud intentant cridar l'atenció de la cambrera perquè els atengui. Alguns d'ells, amb la panxa més plena i les butxaques més buides del què és habitual, ballen a ritme de "Màgic Whisky" de Sau. Altres xerren distesos, converses soltes a esquerra i a dreta. Se sent el murmuri continu de diàlegs inconnexes quan finalitza la cançó. A mesura que transcorre l'escena, els assistents ballen, beuen i riuen cada cop més. Es desitgen bon any i es prometen trucar-se per fer un cafè que acabarà caient en l'oblit o guardat en una caixeta amb la resta de bones intencions que predominen en aquest dia.
Deambulant d' un cantó a l'altre, Nàdia saluda vells amics, enfila converses aquí i allà sense que cap aconsegueixi atrapar-la. Retorna a la barra i, adonant-se que ha perdut el compte, comença a buidar el got. Se li apropen algunes amigues, fan broma una estona tot mirant un noi solitari al costat de la taula de so. S' oculten entre la multitud davant la sorpresa de veure a Nàdia aproximar-se a ell. La picardia brilla en els seus ulls.
Disminueix el volum de la música per acompanyar el diàleg entre els dos joves.
Nàdia: Hola!
Jack: Hola! Què t'han dit que em vinguis a dir?
Nàdia: A què ve aquest interès fingit pel què m'han dit? Feia estona que creuàvem mirades. Si realment ho vols saber, giraré cua per desfer el camí fet i podràs seguir mirant com la gent balla, tot un espectacle a aquestes hores.
Jack: Cert, no m' importa el més mínim. I vull creure que sóc jo el què t'ha fet venir a mi. M' encanta que siguis tant clara i directa, suposo que el got més buit que ple que portes hi té alguna cosa a veure, però hi ha poques noies que m' hagin parlat així.
Nàdia: No tindràs l' ocasió d' esbrinar si és pel què dius que et parlo així, d' aquí una estona ens direm adéu i no ens veurem més, i en el cas que ens creuessim de nou, potser ni ens reconeixeríem. Segurament, la gràcia és aquesta.
Jack: Tens raó, i sent així, no creus que hauríem d' aprofitar l'estona que tenim?
Nàdia: Les meves amigues estan totes aspectants, s' emportarien una decepció si no fos així.
Jack: Sou del poble, oi?
Nàdia: Sí, tot i que només hi passi els caps de setmana.
Jack: Estudies a fora? Què?
Nàdia: Sí, a Barcelona. Ciències.
Jack: Ahà... posem per cas, tu i jo que ens acostem fins a tocar-nos, és un fet científicament possible, oi?
Nàdia: Ho és, sí. Només cal modificar les coordenades d' aquests cossos. És senzill, tot és posar-hi, deixar que vagi fluint com una cosa normal, espontània, natural.
Apareix un company de Jack interrompent l' instant en què s' acosten cercant el tacte. Ha arribat prematurament l' hora d' acomiadar-se. Un moment efímer que els vessa entre les mans.
Jack: Hem sap greu, però he de marxar. M' esperen.
Nàdia: És una llàstima.
Jack: Doncs sí, es començava a posar interessant. Saps, m'he mudat fa poc, ara estic en la creació del meu petit món allà dins, ahir vaig pintar la paret de negre i vaig posar-hi unes lletres xines en vermell.
Es fa un silenci esperant que Nàdia segueixi amb el diàleg, però resta sense dir res. Jack repren la conversa.
Jack: Dissimules molt bé o és que no tens gens de curiositat pel significat de les lletres?
Nàdia riu per sota el nas, es pren el seu temps per fer un glop i afegir amb to burleta:
Nàdia: Tu has elogiat que sigués clara i directe. Trobo molt curiosa aquesta introducció per convidar-me a retrobar-nos.
Jack: I no dubto que sabràs apreciar l'oferta. Quan vinguis a veure-ho t' explicaré què hi posa, però suposo que aleshores tampoc t' interessarà gaire, potser t'ho explico l' endemà.
Nàdia: Cap lletra xina em faria entrar a casa teva.
Jack: Si vinguessis tocaríem els núvols, les hores serien nostres. Saps què passarà? Tornarem a trobar-nos i tornarem a perdre'ns.
Jack treu el mòbil i mira a Nàdia neguitós per sentir 9 xifres que iniciarien una partida. Els seus amics, farts d'esperar, li fan senyals. Ella se li acosta per fer-li un petó com a comiat definitiu.
El silenci retrona a cada racó del teatre, l'escenari s' enfosqueix i una llum es centra en els protagonistes de l'escena marcant la manca d'importància que té per ells qualsevol esdeveniment de l'entorn.
Efervescència de sensacions. Llavis que flamegen. Senten com el petó els crema la gola i els ennuvola la ment, es converteix en una gota tènue lliscant pel paladar produint un plaer sens igual. Un set i mig a l'escala de Richter fent estralls en les pretencions d'ella li fa afegir:
Nàdia: Ens tornarem a veure, però tant sols si som qui no hem sigut per fer el què hem volgut fer sempre. No ens explicarem res de les nostres vides, així serem lliures del passat i del futur. Aquesta serà la regla del nostre joc, no és una regla convencional, les regles convencionals no en tenen de joc.

Jack accepta i amb el número apuntat desfila cap a la sortida. La festa transcorre amb normalitat fins al final. La resta d'assistens, escalonadament, van desapareixent de l' escenari deixant sola a Nàdia que es dirigeix al públic.
Nàdia: Les màscares són només una excusa per realitzar accions, expressar idees o sentiments que no tenim valor per fer-ho a cara descoberta. Ens ofereixen un amagatall, un encobriment a tot el que roman controlat per la reglamentació cotidiana del nostre entorn. L'instint, la irracionalitat, tot el què en societat es reprimeix pot sortir a la llum, si s'emmascara no hi ha culpable. Causen desenfrenament i relaxació. Permeten alliberar-se d'un mateix i actuar d'una altra manera.
És necessari capgirar-se, trencar amb el passat i començar de zero, fer el què sempre hem volgut i no ens hem permés, a ser com sempre hem volgut i no ens hem atrevit. No serem pas els primers que en un determinat moment de la vida, han fet un salt i s'han llençat al buit sense xarxa. Em ve al cap Ramon Llull i Rimbaud, també Gauguin, qui ho deixà tot i marxà a les antípodes a pintar.
Capigar... potser no és el cap el què ha de girar, potser és el cor qui té captius aquells desitjos ocults impedint que frueixin lliures. Tant se val si és el cap, el cor o altres òrgans o tots alhora que es regiren contra una realitat poc satisfactòria cercant-ne una de nova!
Val la pena ignorar el què s'espera que siguem i cremar la covardia que ens lliga a aquesta vida?
Per què no ha de ser possible reinventar-se?
És pot viure més d' una vida dins d'una mateixa existència?
Es pot renéixer de les cendres del passat, talment Au Fènix?
M'intriga terriblement saber si Gauguin morí feliç. Què revela el seu últim quadre? Què significa que l'últim que pintà fou un paisatge nevat de la seva terra natal? Es pot viure fugint d'un mateix?
Deixa anar un sospir i tot esfumant-se crida:
Any nou... vida nova!!!

Discurs inauguració de blog

Personatges:

- Nàdia: la protagonista femenina. D'uns vint-i-pocs anys, alta, de pell pàl•lida i ulls clars. Berguedana fins al moll de l' os. Riallera i inquieta, sovint una mica somia truites. En el fons, l'únic que busca és esbrinar què s' amaga rere cada cosa. Té bones cartes, però sovint no encerta amb qui jugar-les.

Escenari:

- Habitació de Nàdia. Hi ha una tauleta de nit plena de secrets, un llit de somnis vora la finestra per on es veuen uns paratges formats de records. També una petita prestatgeria, senzilla, però amb bon contingut.

(Sona de fons "Qualsevol nit pot sortir el sol" de Jaume Sisa". Nàdia jau al llit amb un bloc de fulls que recolza a les cuixes, mossega un llapis mentre rellegeix el què ha escrit. Tarareja el final de la cançó i fent un salt enèrgic s'aixeca del llit i llegeix el text:)

NÀDIA: "Lectors i lectores, ja sóc aquí!

Puc veure la por als ulls de molts de vosaltres, una mirada atemorida que amaga un "no, un altre cop no!"

Vull deixar clar que aquest blog no pretén ser cap obra mestra de les lletres, ni un blog amb missatge. Si serà un blog on el què no es diu té quasi més importància que el què s’hi diu, un blog que transporta a una realitat subjectiva i una mica maquillada vista per uns ulls, a vegades, innocents. Un blog que ens demostra que ja som actors d'una obra de teatre.

Aprofito, amb el vostre permís, per reivindicar l' importància de les paraules i deixar aquí un petit al•legat contra una frase molt estesa i recitada: "una imatge val més que mil paraules". Farta de contemplar a la televisió i en mitjans de comunicació guapos i guapes amb atributs descomunals made in Adobe Photoshop, després d'haver assistit a la desaparició miraculosa dels flotadors del Sr. Sarkozi, que ni a Corporación Dermoestética ho haurien fet millor, i veure en cartells electorals rostres de polítics que ronden els 60 als quals només els falta l' acne per aparentar ser alumnes d'institut, trobo necessari reivindicar el poder i el paper de la paraula en front el popularisme de la imatge. Hi ha paraules que no es poden explicar amb imatges, mentre que totes les imatges es poden descriure amb paraules. Us convido a reflexionar-hi.

Heus aquí el final del discurs, ha estat un plaer compartir uns moments amb vosaltres, com no podria ser d'una altra manera em despediré amb la frase que em va fer famosa: Dumbledore mor i Snape és el dolent."